Barcelona

Barcelona, situada a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, és la capital de Catalunya, de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d’autogovern més importants de Catalunya:  la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya.     Per haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint   el sobrenom de Ciutat Comtal.

Amb una població de 1.615.908 habitants, Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i la segona d’Espanya,així com l’onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d’estat després d’Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 4.992.193 habitants,i de l’àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3.161.081 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d’Afers Socials i Econòmics de l’ONU de l’any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d’habitants del món.

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten al primer neolític en un jaciment al carrer de la Reina Amàlia, amb un habitatge complet, les tombes d’un adult i un infant, i altres restes finals del neolític (5000 a 4500 a.C.). D’aquest període en podem destacar la necròpolis situada a Sant Pau del Camp, així com les estructures en pedra de processat d’aliment i una tomba infantil al jaciment del carrer Riereta.

Dels segles VII a VI a.C. n’està documentada l’existència de poblats de les tribus laietanes (íbers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l’emplaçament exacte. Els cartaginesos l’ocuparen durant la Segona Guerra Púnica i després s’hi van establir els romans.

En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s’havien instal·lat des de l’any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l’anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou emmurallada per ordre de Claudi. L’obra de la construcció de la muralla va córrer a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s’estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades augmentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Aquestes muralles foren operatives durant uns mil anys fins l’ampliació de Jaume I.

Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d’Ataülf (any 415), provinents del nord d’Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període de temps. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s’inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madinat Barshaluna, fins a l’any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potència econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l’ocupà durant uns mesos. Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció el 985 i donà pas al període comtal

Diversos pergamins medievals del segle X, parlen d’Ardena, una població situada a l’actual Avinguda Diagonal de Barcelona, entre les Corts i Sarrià.

Barcelona, a mitjan segle XI, va esdevenir un important centre comercial, on confluïa una bona part de la producció agrícola dels voltants per a ser comercialitzada. Alhora, la ciutat era també un actiu centre del comerç de la sal i de productes de l’artesania local com el cuir, les armes, els teixits de llana, les peces de corall, etc. Els avenços en els sectors productius, el despertar dels intercanvis amb Tolosa, Llemotges i París, i amb les fires de Saint-Denis i del nord d’Itàlia, etc. i, en definitiva, l’obertura al món, van transformar els costums dels diferents estaments socials i els espais d’hàbitat i treball.

La ciutat medieval de Barcelona va esgotar l’espai intramurs i va obligar a la creació de ravals o barris extramurs com: el del Pi, al voltant de l’església de Santa Maria, entre la porta del Castell Nou i la torrentera de la Rambla; el raval dels Arcs Antics, situat entre el Portal Major del Castell Vell i el torrent de Merdançar, on restaven testimonis dels arcs de l’aqüeducte romà i se celebrava el mercat; el raval de Santa Maria del Mar, entre la porta del Regomir i el port; i el raval de Sant Pere de les Puelles, creat al nord-est de la ciutat, al voltant del monestir. L’activitat urbanística es desenvolupà també al Pla de Barcelona, amb la creació de pobles suburbans com Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells, Sant Gervasi, Sarrià, etc.

A partir del segle XIV la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 i 1651, i posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714), que comportà el setge de la ciutat i, una vegada capitulada, l’abolició de les institucions pròpies de Catalunya i la destrucció de bona part del Barri de la Ribera i la construcció de la Ciutadella.

Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica que fa afavorir la progressiva industrialització al següent segle.

Del segle XIX al XX

El 1888 Barcelona va organitzar la seva primera Exposició Universal, gràcies a la qual urbanitzà una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella fins la Barceloneta, i va millorar les infraestructures a tota la ciutat. Barcelona llavors aprengué que l’organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb el projecte del 1854 d’enderrocament de les muralles que envoltaven la ciutat, es va procedir a incorporar les altres poblacions del pla de Barcelona. Així es van incorporar a la “Gran Barcelona” les poblacions de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, això va permetre a la ciutat poder aplicar llurs projectes d’Eixample i de desenvolupament de la industria, fet que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l’Espanya del moment.

A nivell social, a finals del segle XIX, els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, oci i relacions socials que tenien en l’esport i la pràctica de l’activitat física la seva màxima expressió. En els darrers anys del segle la ciutat va veure néixer una gran quantitat de clubs de natació, tennis o futbol que tindrien una gran importància, en el segle XX, en la vida social dels barcelonins, i en la projecció exterior de la ciutat. Clubs com el FC Barcelona (fundat el 1889), el RCD Espanyol (fundat el 1900) i el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona aconseguiren una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital de l’esport espanyol de principis del segle XX. El 1904, el barri d’Horta es va annexionar a Barcelona, i el 1921 Sarrià.

El 1929 es va tornar a organitzar una Esposició Universal, gràcies a la qual es va urbanitzar tota la zona de Plaça d’Espanya, i es van construir pavellons on ara hi ha la Fira de Barcelona. L’exposició del 1929 també va ser el pretext per construir el metro, inaugurat inicialment el 1924, i ampliat el 1926 amb el servei del “Metro Transversal” entre la Bordeta i Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat amb el recinte de l’exposició, a Plaça Espanya i Montjuïc.

1936-1939: Guerra Civil

L’estiu de 1936 Barcelona estava preparada per celebrar l’Olimpíada Popular, per la qual s’havia construït l’Estadi Olímpic Lluís Companys i es van fer remodelacions a la muntanya de Montjuïc. Però l’esclat de la Guerra Civil el mes de juliol provocà que no es pogués celebrar.

A la ciutat es va viure un procés revolucionari pel qual la CNT i la UGT van fer col·lectivitzacions d’empreses i serveis. L’autoritat del Govern de la República i la Generalitat de Catalunya era teòrica, controlant de forma efectiva els carrers els anarquistes. A partir dels Successos de Maig, la influència dels anarquistes baixà.

George Orwell, comentà sobre la Barcelona d’aquells dies a Homenatge a Catalunya:

« Per primer cop a la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava el timó. Quasi tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets ostentaven la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; quasi tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per totes les parts, quadrilles d’obrers es dedicaven sistemàticament a enderrocar esglésies. A tota botiga i a tot cafè s’hi veien cartells que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els netejabotes havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deixa “senyor”, o “don” i tampoc vostè; tots es tracta de «camarada» i «tu», i deien “salut!” en lloc de “bon dia”. »
—George Orwell, Homenatge a Catalunya

Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada diverses vegades per les tropes franquistes. El suport de la ciutat a les forces republicanes li costà car, no només durant els tres anys de guerra, sinó durant els trenta-sis anys següents de règim franquista, que a finals de gener de 1939 ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra.Postguerra i franquisme

Després d’una postguerra dura Barcelona inicià una fase de desenvolupisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer, així va ser com la totalitat del pla de Barcelona, que encara mantenia certa herència del seu passat agrícola i rural es va urbanitzar en grans barris dormitoris plens dels immigrants procedents d’altres parts d’Espanya.

Democràcia

Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l’han dotat de grans infraestructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s’hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l’any 2004.

%d bloggers like this: