Passeig de Gràcia modernista

El passeig de Gràcia és una de les avingudes principals de Barcelona i també una de les seves àrees comercials i de negocis més importants, a més d’un aparador de destacades obres de l’arquitectura modernista a la ciutat, com les obres de Gaudí i Domènech i Montaner, declarades Patrimoni de la Humanitat. Està situat a la Dreta de l’Eixample, tot i que en una posició molt central, i connecta la plaça de Catalunya al sud amb el carrer Gran de Gràcia al nord.

Història

L’antic camí de Jesús, de tipus quasi rural, voltat d’horts a banda i banda, era la via principal per anar de la vila de Gràcia (municipi independent fins al 1897) fins a Barcelona, per on s’entrava a través del portal de l’Àngel. El primer projecte d’urbanització, ideat per l’Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana, que va haver de parar les obres al cap de poc a causa d’una sèrie d’epidèmies que assolaven Barcelona en aquella època. Amb la caiguda del govern liberal arran de la tornada de l’absolutisme el 1824, el projecte fou reprès pel capità general de Catalunya Francisco Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado. El nou passeig, inaugurat el 1827, feia 42 metres d’ample i va esdevenir el lloc favorit on l’aristocràcia va exhibir les seves habilitats en l’art de muntar a cavall i els seus cotxes luxosos tot al llarg del segle XIX. En aquesta època el passeig va esdevenir un dels llocs d’esbarjo més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres d’estiu, com el Jardí de les Delícies, els Camps Elisis i el seu teatre, el Teatre Tívoli, el Jardí d’Euterpe, el Prado Catalán, el Teatre de la Sarsuela, el Teatre Varietats, el Jardí Espanyol, el Teatre Novedades, els jardins i el Teatre del Bon Retir, etc..[1] Fins i tot va disposar d’enllumenament a gas des de 1853.[2]

Aquesta avinguda havia de ser un eix determinant en el procés d’instauració del projecte d’Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, entorn del passeig es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars. A la dècada dels noranta, de mica en mica tot aquest sector de la ciutat va anar adquirint un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia i que va fer que s’anessin substituint les cases aïllades amb jardí per edificis de pisos.

Finalment, entre 1900 i 1914 el passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès amb l’aportació creativa dels arquitectes modernistes (Antoni Gaudí, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, Josep Vilaseca, etc.), que van dignificar les construccions existents i van edificar noves cases amb formes ben singulars, com la Casa Milà (la Pedrera), la Casa Batlló o la Casa Amatller, per citar-ne només les més conegudes. El 1906 l’arquitecte Pere Falqués i Urpí va dissenyar els famosos bancs-fanals de trencadís distribuïts al llarg del passeig, i el 1909 va afegir sis fanals més a la cruïlla amb la Diagonal (aquests sis fanals es van retirar el febrer de 1957 perquè obstruïen el trànsit i ara són a l’avinguda de Gaudí).

Al número 60 hi va tenir la seu el Govern Basc durant la Guerra Civil, i al 132, a la Casa Fuster, hi va viure el poeta Salvador Espriu, que ha donat nom als jardins que hi ha a la part alta del passeig per damunt de la Diagonal, coneguts també com els Jardinets de Gràcia.

El 1974 es va construir un aparcament subterrani tot al llarg del passeig i se’n va modificar la urbanització, fent les voreres més amples a costa de reduir els passejos, que van quedar convertits en lloc per aparcar, amb què els bancs-fanals van quedar aïllats del pas. A la vegada, es van construir a les cantonades uns bancs-jardinera circulars de trencadís, imitant els bancs-fanals, i es van pavimentar les voreres amb lloses hexagonals inspirades en les que havia fet Gaudí per a les cuines de la Pedrera. Aquestes lloses s’han estat substituint recentment per unes altres de més petites que reprodueixen més fidelment el disseny de les originals.

Cases modernistes principals

La Casa Milà, també coneguda com “la Pedrera“, és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer de Provença. Va ser dissenyada per Antoni Gaudí per encàrrec del comerciant Pere Milà i Camps i de la seva dona Roser Segimon i Artells, natural de Reus i vídua de l’acabalat indià, Josep Guardiola i Grau, i va ser construïda entre l’any 1906 i el 1910; va ser molt polèmica en el seu moment, per les agosarades formes ondulades de la façana de pedra i els ferros forjats retorts que en decoren les balconades i finestres, dissenyats en gran part per Josep Maria Jujol, qui també va projectar alguns dels cels rasos de guix.

L’any 1984 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Actualment és la seu de la Fundació Caixa Catalunya, la qual en gestiona les diverses exposicions i activitats que s’hi fan. Estan oberts al públic (visita de pagament) el terrat, amb xemeneies i torres de ventilació de trencadís de formes curioses; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó i una exposició sobre l’obra de Gaudí, i l’últim pis, que reprodueix les formes de vida burgesa de l’època modernista. També se’n poden visitar (lliurement) el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on s’hi fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l’auditori.

La Casa Fuster és un edifici modernista dissenyat i creat per Lluís Domènech i Montaner amb la col·laboració del seu fill Pere Domènech i Roura entre l’any 1908 i 1911 a la ciutat de Barcelona. Fou construïda per encàrrec de la família Fuster, que hi havia de residir.

Es troba situada al número 132 del passeig de Gràcia, al capdamunt de tot, davant els Jardins de Salvador Espriu, vora la Diagonal. Precisament els jardins s’anomenen així en honor del poeta, ja que en un dels despatxos de la torre cilíndrica de la cantonada Espriu hi va crear gran part de la seva obra literària.

Domènech i Montaner, en una de les seves últimes obres, la darrera a Barcelona, utilitza molts dels seus elements característics: base de robustes columnes de pedra rosa, finestres trilobades, ornamentació floral. El conjunt, però, denota una gran contenció expressiva, afavorida per la blancor del marbre i l’eurítmia de les façanes; la posterior és insòlitament plana.

La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l’arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, i està situat en el número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l’ampla avinguda que travessa el barri modernista de l’Eixample.

De fet, la Casa Batlló, és el resultat de la reforma total d’una antiga casa convencional construïda l’any 1877 per Emili Sala Cortés. Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil, li encarregà a Gaudí una renovació total de l’immoble i Gaudí va començar pensant en una reforma de façana, però finalment va fer una reorganització total dels espais, amb mes ventilació i il·luminació natural; va afegir dos pisos les golfes i els característics balcons dissenyats amb formes entrellaçades corbades.

El projecte d’Antoni Gaudí, fortament qüestionat per les autoritats municipals de l’època, es de l’any 1904 i es va construir entre 1905 i 1907. Varen col·laborar amb Gaudí: en la realització de la façana els arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver, els metal·listes Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i els Tallers Pelegrí realitzadors dels vitralls.

La Casa Amatller és el segon gran monument modernista del passeig de Gràcia, a Barcelona, projectat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1898 i 1900. A causa de la proximitat amb la Casa Lleó Morera i la Casa Batlló, el lloc on es troben aquests tres edificis modernistes s’han conegut com l'”Illa de la Discòrdia”.

L’any 1898, l’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, va voler transformar un edifici vell del 1875, que havia comprat per traslladar-s’hi. L’industrial va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l’aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l’habitatge principal, tot i que l’immoble havia de ser habitat per diverses famílies.

La Casa Lleó Morera és un projecte de l’any 1902, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, sobre una reforma de l’antiga casa Rocamora de l’any 1864, situada al Passeig de Gràcia, núm. 35, de Barcelona.

Va aconseguir l’any 1906 el primer premi d’Arquitectura atorgat per l’Ajuntament.

La Casa Lleó Morera és una magnífica obra modernista, que Lluís Permanyer qualifica com “un Palau de la Música Catalana a escala reduïda”.

En la seva decoració, com era habitual a l’època modernista, van participar nombrosos artesans: Mario Maragliano i Lluís Bru en els mosaics, Antoni Serra i Fiter en la ceràmica, Antoni Rigalt i Blanch en els vitralls i Gaspar Homar i Josep Pey en el mobiliari interior.

La façana i la planta baixa estaven decorades amb ornaments modernistes grans i variats. Els més vistosos eren unes escultures d’Eusebi Arnau que representaven dues parelles de figures femenines sostenint unes jardineres, les quals emmarcaven l’entrada amb doble joc de columnes de marbre rosa. A la base de la tribuna del primer pis apareixien un grup de caps femenins.

Tota aquesta ornamentació es va destruir quan es van realitzar unes obres per a l’adequació de la planta baixa com a botiga. Les escultures van ser destrossades i els caps els va recuperar el gerent de la botiga, que més tard els va vendre a Salvador Dalí, qui els va emplaçar al mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.

%d bloggers like this: